Són els Programes de benestar laboral teatre corporatiu?

Hi ha empreses que inverteixen milers d'euros en programes de benestar laboral i segueixen tenint equips esgotats. Altres que ofereixen ioga, mindfulness, fruita ecològica i assegurances mèdiques premium, i tot i així la gent se'n va. O pitjor: es queden, però apagats.

Què està passant?

Em ve al cap el filòsof Jacques Derrida que va encunyar el terme "hauntologia" per descriure la persistència en el present d'alguna cosa que ha estat negada o abandonada prematurament. Per a ell, eren com fantasmes del passat que venien a instal·lar-se en el present.

En altres paraules, quan la cultura corporativa declara alguna cosa obsoleta sense haver-ho processat realment, això no desapareix. Torna com un fantasma.

Jo vull aplicar la idea aquí al context del benestar empresarial: les empreses modernes estan perseguides pels fantasmes de necessitats humanes que són sistemàticament ignorades.

I aquestes necessitats no se'n van. Retornen com a burnout, com a ansietat generalitzada, com a equips que no funcionen, com la sensació persistent que alguna cosa fonamental falta.

Allò que es nega no desapareix, es distorsiona

Durant dècades, el món corporatiu s'ha construït sobre una premissa tàcita: els empleats són recursos cognitius. Cervells que processen informació, mans que executen tasques, cossos que transporten tot això d'un lloc a un altre. La resta —emocions, necessitats mentals i emocionals, ritmes naturals— és soroll que cal minimitzar.

Aquesta visió potser no parteix d'una mala voluntat, però definitivament és incompleta. I aquesta incompletitud té conseqüències per al benestar laboral.

Quan negues que el cos existeix i té límits, no produeix treballadors incansables. Produeixes dolors crònics, insomni, addicció al cafè, migrànyes, problemes digestius que "no tenen causa mèdica".

Quan negues que les persones necessiten connexió, no elimines aquesta necessitat. Simplement la condemnes a expressar-se de formes distorsionades: reunions infinites que no diuen res important, guerres passiu-agressives per correu electrònic, secrets departamentals impenetrables.

Quan negues que el treball necessita tenir sentit més enllà del salari, no generes empleats pragmàtics i eficients. Generes cinisme, apatia, persones que fan el mínim i compten les hores fins al divendres.

El problema no és que les empreses siguin dolentes o que els caps no es preocupin. El problema és que hem heretat una manera d'entendre el treball que està malalta. I els símptomes són per tot arreu.

El problema d'un benestar per a l'empleat buit de sentit

Aquí és on apareixen els programes de benestar laboral. Ben intencionats, sovint. Però moltes vegades, dissenyats des de la mateixa lògica que crea el problema.

Es contracta algú per donar classes de ioga els dimarts. Se subscriuen a una app de meditació. Es posen plantes a l'oficina i es parla de "cultura del benestar".

Mentrestant, els correus segueixen arribant a mitjanit, les reunions es mengen el dia sencer, i qualsevol que demani reducció de jornada és vist amb sospita.

El missatge implícit és clar: el problema no és el sistema, ets tu que no saps gestionar-ho. Aquí tens ioga. Aquí tens mindfulness. Aquí tens coaching o massatges. Ara aguanta.

Això és el que passa quan intentes resoldre un problema estructural amb pedaços individuals. Com intentar arreglar un edifici amb esquerdes als fonaments pintant les parets de colors alegres.

El que realment cal

El benestar laboral real no comença amb activitats. Comença amb preguntes incòmodes.

Respectem els ritmes humans bàsics o esperem que la gent funcioni com a màquines sense descans real?

Hi ha espai perquè les persones siguin persones, o només es valora el seu output?

El treball té sentit per a qui el fa, o és només un intercanvi transaccional de temps per diners?

Els líders modelen l'equilibri que prediquen, o són els primers a presumir de dormir poc?

Les respostes a aquestes preguntes determinen si un programa de benestar empresarial serà real o serà teatre. Perquè pots posar totes les classes de ioga que vulguis, però si la cultura subjacent segueix sent tòxica, només estàs afegint una altra capa de contradicció.

Pràctiques que funcionen quan el context és honest

Dit això, quan el context és l'adequat, hi ha pràctiques que generen canvis reals perquè aborden necessitats humanes concretes que l'entorn laboral modern no proveeix a l'oficina.

El ioga per a empleats, per exemple. No com a exercici ni com a moda, sinó com a pràctica de reconnexió amb el cos. Després d'hores davant la pantalla, el cos fa mal però no sabem exactament on ni per què. El ioga a l'oficina —ben ensenyat— retorna aquesta connexió. Ensenya a sentir, a deixar anar tensions que ni tan sols sabíem que teníem, a habitar el cos i aprendre a usar-lo de manera inesperada.

El mindfulness per a empreses, també. No com a "tècnica de productivitat" per concentrar-se millor (encara que això pugui passar). Sinó com a pràctica de presència. Com a forma de no estar constantment arrossegat per la següent urgència, el següent correu, el següent pensament ansiós sobre alguna cosa que encara no ha passat. Hi ha un espai entre l'estímul i la resposta. El mindfulness ensenya a trobar aquest espai.

Les pràctiques de meditació a l'oficina. El sistema nerviós modern viu en estat d'alerta permanent. La meditació —quan es fa amb atenció— el reseteja. No és esoterisme. És fisiologia bàsica. Deu minuts de meditació guiada poden baixar els nivells de cortisol de forma mesurable. Pot semblar massa simple, però aquesta simplicitat és la seva força.

Espais de reflexió real a través del coaching per a equips. No reunions disfressades de "check-ins emocionals" on ningú no diu res de veritat. Sinó moments genuïns on sigui possible aturar-se i preguntar-se: què estic fent? Per què ho faig? Hi ha coherència entre aquest treball i el que m'importa? Sense aquestes preguntes, el treball es torna automàtic. I l'automàtic, amb el temps, es torna buit.

L'harmonització com a pràctica, no com a esdeveniment instagramejable

Hi ha una metàfora que funciona bé aquí. El cos, la ment, les emocions són com a instruments en una orquestra. Quan un toca massa alt o massa baix, quan estan desafinats entre si, la música no desapareix. Però es distorsiona. Es converteix en soroll, no en simfonia.

El benestar laboral, quan es fa bé, no és afegir més notes. És afinar els instruments. És crear les condicions perquè puguin tocar junts de forma coherent.

Això requereix pràctica constant, no esdeveniments puntuals. Requereix coherència entre el que es diu i el que es fa. Requereix líders que vagin primer, que mostrin amb el seu exemple que cuidar-se no és feblesa sinó intel·ligència.

I requereix paciència. Perquè els canvis profunds no passen en un trimestre. Passen quan les pràctiques es mantenen prou temps com per convertir-se en cultura.

Més enllà del fantasma del benestar laboral

Tornant a la hauntologia, hi ha una cultura embruixada que és aquella que ha negat alguna cosa essencial i ara pateix les conseqüències d'aquesta negació. Les empreses modernes estan embruixades per la negació que som éssers complets, no només cervells productius.

Els programes de benestar laboral poden ser part de la solució. Però només si s'implementen amb honestedat perquè els equips puguin respirar diferent. Les persones estiguin més presents i el treball deixi de ser només supervivència i comenci a tenir alguna cosa de sentit.

No és utopia. És simplement el que passa quan deixes de lluitar contra la naturalesa humana i comences a treballar amb ella.

Si això ressona amb tu i dirigeixes un equip o una empresa, potser és moment de preguntar-te quins fantasmes fan voltes per la teva oficina. Quines necessitats s'han negat durant tant de temps que ara tornen com a símptomes. I què faries si poguessis abordar-les de debò.

iNSIDE treballa amb empreses en el disseny de programes de benestar laboral que van més enllà dels esdeveniments de benestar puntuals. Programes pensats des de la comprensió que el benestar real requereix coherència, constància i una visió integral del que significa treballar sense destruir-se en el procés. Si vols explorar com podria ser això a la teva organització, parlem.